Trencant barreres al II Fòrum d’Arts Escèniques Aplicades: Comunitat i Salut

Aques text, inclòs en el núm. 2 de la revista Art Social, ens convida a reflexionar i debatre sobre la relació directa entre salut i comunitat, i com les arts escèniques poden ser el marc de treball generador de salut dins d’una comunitat.

Autora: Irene Moulas Girona  | @IreGir


 

El passat 20 i 21 de novembre de 2015, va tenir lloc a l’Institut del Teatre el II Fòrum d’Arts Escèniques Aplicades: Comunitat i Salut.

Va ser un esdeveniment carregat de sorpreses, troballes, emocions i crítica. Sota l’eslògan de presentació “Generar salut a través de la capacitat creativa”, un desplegament de terapeutes, directores de teatre, ballarines, coreògrafes, pedagogues, actrius, metgesses, persones del món acadèmic i mil i una entitats es van ajuntar per donar pas a un seguit de xerrades, debats, espectacles i passes documentals.

En primer lloc, m’agradaria comentar com a fet anecdòtic que era la primera vegada que entrava a l’Institut del Teatre i fa 28 anys que visc a Barcelona.
Curiosament, o no, vaig descobrir l’esdeveniment per la mateixa directora de la present: Art Social, la Lola, qui m’explica que s’havia cedit un espai per la revista. Malauradament, en arribar el dia 20, després de la corresponent difusió, de les ganes i la implicació posades, la cessió d’aquest lloc dins el fòrum no es va donar. Ara com ara seguim esperant algun tipus d’explicació raonable per aquest fet.

Obviant la mala maror, pel que fa les instal·lacions; magnífiques. La localització? Idònia, entre el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, El Mnac… o si un és més del Poble Sec, al costat del CCCB (“Centro de Cultivos Contemporáneos de Barrio” on us recomano treure el nas si no ho heu fet encara).

Quan diem Institut del Teatre parlem d’un tros d’Institució des de la darrera fins l’última passa, des de la targeta amb el teu nom de benvinguda, als esmorzars gratuïts, al DVD que et donaven explicatiu dels cent anys d’història de l’Institut. El tarannà es respirava en l’ambient.

A millorar per properes edicions des de l’organització: les reserves de les entrades als espectacles i els punts d’accés al fòrum on sembla ser que va haver-hi dubtes al respecte dels drets d’admissió.

Però, especialment aquest article volia dedicar-lo a les presentacions que més em van emocionar.

La primera, “Per què a mi”, Cia. Joves Pa’tothom. Un teatre-fòrum sobre l’assetjament escolar dirigida per Jordi Forcadas. No tinc paraules per descriure com em vaig sentir i sóc psicòloga.

Auto-críticament he de confessar que la qualitat de les actrius va sobrepassar les meves expectatives. Era l’hora d’un Barça-Madrid, i la sala estava pleníssima. Vaig aixecar-me al finalitzar el teatre per aplaudir com a mostra de respecte i no recordo la darrera vegada que ho havia fet, ni si ho havia fet mai. Vaig poder conciliar el vessant teòric del teatre de l’oprimit i del discurs de Pa’tothom amb uns resultats concrets que sincerament em faltaven. La veracitat és deguda a què l’obra és totalment plantejada per les actrius, des d’una opressió que les remou.

El que més m’intriga ara és veure tota la implicació de canvi que això pot provocar en les persones, el més enllà no mesurable i que forma part de tot aquest procés teatral.
L’entitat porta quasi dues dècades al barri del Raval generant escola. Especialitzada en Teatre de l’Oprimit (A. Boal), un cop entres per la porta tens la sensació d’estar en una petita gran família.

Intueixo que és l’inici d’una troballa personal que anirà creixent i que avui dia em motiva, m’inquieta i m’excita. Per això estic més que agraïda. I vull donar les gràcies directament (ja que in situ no vaig poder pel temps acotat) a totes aquelles persones que han fet possible que l’obra tingui un sentit: Amy, Mora, Júlia, Anamí, Nerea, Nicole, Nour, Alejandro (Nano), Joan, Pau, Andrea, Hugo, Antonio, Marta B., Quim, Franz, Nabil i Marc. Moltíssimes gràcies!

La segona, la referent al Laboratori de Dansa Integrada dirigit conjuntament per Jordi Cortés i Catherine Allard. Un espectacle on la gent va vibrar, amb els pèls de punta i l’escenari al mateix nivell que el públic, t’entraven ganes de sortir a ballar amb aquesta coreografia carregada d’impacte, energia i molta sinergia. Recomano veure’ls en directe, així com el documental “Vides Diverses” per acabar de quadrar discurs i realitat.

Video 1: dansa integrada

Video 2: dansa integrada

Què vaig trobar a faltar?

La relació directa entre salut i comunitat, i com les arts escèniques poden ser el marc de treball generador de salut dins d’una comunitat. Què vol dir salut comunitària? Quin paper té l’Estat? Quin paper té l’individuo? Quina funció poden desenvolupar les arts escèniques, els seus límits i els seus potencials?

Es va parlar des de l’individuo i des de la seva malaltia/patologia, en l’àmbit grupal, però no comunitari. Em va donar la sensació de molts cops quedar-nos ancorades en la disruptiva entre art i teràpia en lloc d’obrir el diàleg i aprofundir en altres temàtiques. I és que va faltar temps. No es va deixar espai per les aportacions del públic i sí pels convidats especials seguts a primera línia, denominada “fila zero”. En ser així, considero que es va perdre el més interessant de les jornades: el debat. Amb Pa’tothom directament no hi va haver el fòrum propi del concepte: teatre-fòrum, i que resulta el pilar de la metodologia.
La promoció de la salut entesa com un holístic (i no exclusivament l’absència de simptomatologia) ens aboca a la prevenció. És per això que són tan importants els nous espais que pot generar l’art on podem configurar noves formes de pensar, sense mecanitzar moviments ni pensaments i no esdevenir una societat malalta.
La importància de tot plegat?

Des del meu punt de vista, més enllà de tecnicismes acadèmics: el treball conjunt, la lluita política, i el punt de trobada entre persones que creuen en una transformació social a través de les arts escèniques (per pròximes edicions també recomano obrir punts de mira i cedir lloc a d’altres com el circ social de l’Ateneu Popular 9Barris, per exemple).

Trencar barreres, entrar a institucions i apoderar-nos d’elles perquè estiguin al servei de qui les genera. Obrir portes i no permetre la segmentació. Parar i escoltar, ens queda molt per aprendre.

Finalment, m’emporto noves relacions amb gent amb qui mantinc els mateixos interessos, noves reflexions que em portaran a nous camins i energia per seguir qüestionant i “no veient com a normal el que passa sempre” (Bertolt Brecht).

Trencant barreres al II Fòrum d’Arts Escèniques Aplicades: Comunitat i Salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada